Tot i no ser una apassionada en el món dels videojocs, no puc dir que no he jugat mai a matar “marcianitos” o bé a disparar als enemics.
És per això que crec que la violència ja s’ha convertit en un tema usual en aquest àmbit; Qualsevol persona que posseeixi una consola a casa, segurament tindrà també, algun joc que en major o menor mesura contindrà violència.
És per això que crec que hi ha una gran diferència entre el que pensen els jugadors i els crítics experts en el tema.
Des de la perspectiva dels jugadors, els videojocs no creen violència ja que cal que cal saber separar molt bé, la realitat de la ficció. No per jugar a un joc determinat com per exemple Medal of Honor, es sortirà al carrer amb un fusell i es dispararà als enemics.
Per altra banda, els crítics no pensen el mateix. Quan hi ha un cas de violència, es recorre al cas hipotètic: “Persona que pot ser jugadora d’un joc violent i aquest pot ser el motiu del seu acte”. Un exemple és el noi de Katana que va matar a la seva família i resultava ser que jugava al Final Fantasy.
Cal saber separar els dos mons.
Final Fantasy és un joc d’estrategia i enginy, no de violència. El problema és que aquell noi ja estava malament del cap.
La veritat és que no hi crec gens en les teoríes que relacionen casos de homicidi amb els videojocs.